dissabte, 8 de març de 2008

IMATGES DE MONDRAGÓN


No ha estat fins avui, l’endemà de l’atemptat d’Arrasate que m’han aflorat els sentiments amb tota la força i tota la seva dimensió. Potser ahir, en calent, i en l’atabalament de trucades, la preparació del ple del vespre i que no vaig veure cap mitjà de comunicació tret dels digitals del migdia, encara amb poca informació, vaig tenir la sensació de viure en una mena de núvol que m’impedia ser prou conscient de la tragèdia humana i política de atemptat terrorista.

No ha estat fins avui, sobretot veient la imatge de la filla d’Isaias Carrasco llegint un comunicat molt ferm, molt serè, que no he tingut la imatge real del que ha passat, i se m’ha posat la pell de gallina i els ulls se m’han enterbolit.

Avui he vist clara l’amenaça, però he vist més clara la grandesa de la democràcia i la força del diàleg, i ho he vist en els ulls d’una noia que demanava que anéssim tots a votar com a resposta a l’assassinat del seu pare, davant l’ intent de fer-nos esclaus reivindicar la nostra llibertat fent allò que la simbolitza: participar en un procés democràtic per triar els nostres representants polítics: votar per ser més lliures.

Ho hem dit durant tota la campanya, que ningú es quedi a casa, però ara aquesta demanda que hem fet els socialistes pren una nova dimensió, pren la dimensió d’aprofundir en la llibertat i la democràcia, la filla d’Isaias ho demanava aquest migdia, “...qui vulgui solidaritzar-se amb el meu pare i amb el nostre dolor que vagin a votar massivament el diumenge per dir-li als assassins que no farem ni un sol pas enrere...”